Sentim una gran enveja dels manresans i manresanes de 1859. No sabem exactament com va anar que tan sols 11 anys després que els catalans i catalanes veiessin el primer ferrocarril en funcionament, Manresa ja disposava d'una via de tren que posava les seves mercaderies i la seva gent a 80 minuts de Barcelona. Ens imaginem que els dirigents polítics de llavors eren emprenedors i visionaris dignes d'admiració per part dels seus conciutadans i van fer de Manresa una de les primeres ciutats de Catalunya.
Avui dia les coses han canviat, i som molts els manresans i manresanes que, com altres ciutadans i ciutadanes de la comarca, hem de buscar-nos la vida i les garrofes cada dia a la capital del país. Per atansar-nos a la feina, o per anar-hi a cercar els serveis que tothom necessita i que no tenim aquí, hi ha diverses opcions: si tenim molta pressa, molts calés, un bon cotxe i no ens preocupen les conseqüències socials i mediambientals, podem anar-hi per l'autopista més cara d'Europa en 45 minuts. Si ens veiem obligats a optar pels preus populars, podrem escollir entre tres alternatives: Amb el tren dels catalans farem una pausada excursió pel Llobregat amb vint-i-vuit parades. També podem triar un viatge en l'autobús fent una bonica excursió amb un magnífic tour per Olesa, i bones vistes a les retencions del Baix Llobregat i l'entrada de Barcelona. Per a la majoria ens reserven un extraordinari recorregut pel Vallès i el Baix Llobregat, en uns còmodes vagons de la RENFE, amb parades en llocs tan pintorescos com les tres estacions de Montcada i contínues sorpreses que faran de cada viatge una aventura de final incert. Això sí, qualsevol d'aquestes opcions ens garanteix un viatge més llarg del que feien els envejats manresans i manresanes de 1859.
Aquesta situació pot semblar pintoresca si no fos perquè aquesta realitat representa per a cada un de nosaltres un robatori imperdonable del nostre temps de vida, que ens converteix en ciutadans i ciutadanes de segona categoria, dignes de la compassió de tots aquells als que expliquem el nostre drama quotidià. Tothom ens compadeix menys la classe dirigent política i econòmica de Manresa i de la seva comarca que, a diferència d'aquells dirigents de 1859, van superar tots els entrebancs al govern català i espanyol per aconseguir una fita que avui desperta la nostra enveja.
Es tan senzill com això:
Demanem a les i els nostres dirigents manresans i comarcals el coratge i la tenacitat que van tenir fa 150 anys, per aconseguir ara, els serveis de transport públic directes amb la capital que escurcin el temps de viatge i incrementin les freqüències fins a fer el transport públic competitiu amb el viatge per autopista.
Avui dia les coses han canviat, i som molts els manresans i manresanes que, com altres ciutadans i ciutadanes de la comarca, hem de buscar-nos la vida i les garrofes cada dia a la capital del país. Per atansar-nos a la feina, o per anar-hi a cercar els serveis que tothom necessita i que no tenim aquí, hi ha diverses opcions: si tenim molta pressa, molts calés, un bon cotxe i no ens preocupen les conseqüències socials i mediambientals, podem anar-hi per l'autopista més cara d'Europa en 45 minuts. Si ens veiem obligats a optar pels preus populars, podrem escollir entre tres alternatives: Amb el tren dels catalans farem una pausada excursió pel Llobregat amb vint-i-vuit parades. També podem triar un viatge en l'autobús fent una bonica excursió amb un magnífic tour per Olesa, i bones vistes a les retencions del Baix Llobregat i l'entrada de Barcelona. Per a la majoria ens reserven un extraordinari recorregut pel Vallès i el Baix Llobregat, en uns còmodes vagons de la RENFE, amb parades en llocs tan pintorescos com les tres estacions de Montcada i contínues sorpreses que faran de cada viatge una aventura de final incert. Això sí, qualsevol d'aquestes opcions ens garanteix un viatge més llarg del que feien els envejats manresans i manresanes de 1859.
Aquesta situació pot semblar pintoresca si no fos perquè aquesta realitat representa per a cada un de nosaltres un robatori imperdonable del nostre temps de vida, que ens converteix en ciutadans i ciutadanes de segona categoria, dignes de la compassió de tots aquells als que expliquem el nostre drama quotidià. Tothom ens compadeix menys la classe dirigent política i econòmica de Manresa i de la seva comarca que, a diferència d'aquells dirigents de 1859, van superar tots els entrebancs al govern català i espanyol per aconseguir una fita que avui desperta la nostra enveja.
Es tan senzill com això:
Demanem a les i els nostres dirigents manresans i comarcals el coratge i la tenacitat que van tenir fa 150 anys, per aconseguir ara, els serveis de transport públic directes amb la capital que escurcin el temps de viatge i incrementin les freqüències fins a fer el transport públic competitiu amb el viatge per autopista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada